Nous components s’incorporen a la banda gran de L’Aliança

Jesús es va endinsar en la música quan tenia set anys que, animat pel seu iaio, a qui també li agradava molt la música, es va apuntar al conservatori. Seguint al seu referent musical, Arturo Sandoval, va elegir la trompeta. Si poguera donar-se un consell al passat, es diria que estudiara més per a poder tocar millor. Va decidir apuntar-se a la banda perquè li abellia molt eixir a tocar i fer més concerts, perquè al conservatori sols tocaven tres concerts a l’any i no feien eixides al carrer. No recorda un moment concret en què decidira voler entrar a la banda gran, però sí que sap que ho desitjava. El primer assaig en la banda el va sorprendre, perquè tot sonava millor del que esperava i no li va costar res adaptar-se. Recorda una anècdota divertida: el seu company Alberto li va pegar un colp a l’embocadura de la trompeta i després era incapaç de traure-la. Considera que si la banda fora una família, el seu paper seria ser el puntual, ja que sempre arriba als assajos abans d’hora per a afinar. Destaca el bon ambient entre veterans i nous músics, a més que els més majors sempre estan disposats a ajudar. La peça més difícil que ha tocat en la banda per a ell ha sigut Mambo i la que més li ha agradat, Mutxamel plora. Creu que la banda és especial perquè s’hi aprén, s’ho passen molt bé i es fan amics. L’acte que més il·lusió li fa és l’arreplegà, perquè significa que ja forma part oficialment de la banda. Si haguera de dedicar una obra a algú en el concert de Santa Cecília, seria als seus pares, per haver-lo recolzat sempre. Finalment, recalca que: “entrar enguany a la banda representa tindre un bon nivell musical i complir un somni, estic molt nerviós, però molt emocionat que arribe ja el moment”. 

Paula va començar a estudiar música amb set anys a l’escola música, tocant el piano. En el seu primer campament amb l’escola de música, li van dir que agafara la percussió perquè no hi havia piano, però no li va agradar res i al curs següent va decidir que volia tocar un instrument per a tocar en la banda, i va decidir agafar el saxòfon. Des de menuda ja tenia molta il·lusió per a aprendre música. Si poguera tornar enrere, es diria que aprofitara més el temps i estudiara més. Considera que no té un referent musical concret, ja que ella va començar amb la música perquè li agradava. Quan estava a la banda jove, s’imaginava que tocar a la banda gran seria un moment especial i molt divertit, i així ho ha viscut. El primer assaig a la banda major li va donar nervis però també molta emoció, a més de rialles i moments bonics.  Considera que si la banda fora una família, el seu paper seria la tímida però responsable. De la banda major, destaca la bona acollida que reben els nous músics i com els veterans sempre estan disposats a ajudar. La peça que més li ha costat aprendre a la banda ha sigut Retrospective per ser una obra amb molts canvis de ritme, i la que més li agrada, Amparito Roca. Valora molt que la banda siga com una gran família. L’acte de Santa Cecília que més il·lusió li fa és l’arreplegà, però també té moltes ganes del concert de Santa Cecília, on, si haguera de dedicar una peça musical, sens dubte seria a sa mare, pel suport i el gran esforç que fa dia a dia. Per a ella, Santa Cecília és festa, música i orgull.

Mar va començar en la música influenciada per sa tia, que sempre l’animava i li feia estimar aquest món. Es va apuntar al conservatori amb set anys i va decidir tocar el violoncel perquè era l’instrument que tocava sa tia. Si poguera tornar enrere, es diria que tinguera més constància i confiança en ella mateixa. Des de menuda ja sabia que volia formar part de la banda quan acabara d’estudiar al conservatori, però com no hi havia cap músic de corda en la banda major, li feia un poc de por, però un dia, impulsada per les seues amigues, va anar a un assaig i es va quedar. Sempre havia imaginat la banda gran com un lloc especial amb molta germanor i bon ambient, i ara ho ha pogut comprovar. El seu primer assaig va ser molt emocionant i inoblidable amb moments de riures i complicitat amb els companys, ja que va tindre una molt bona acollida. Considera que si la banda fora una família, el seu paper seria la hiperactiva, original i alegre. Valora molt com els veterans ajuden i integren els nous. Té com a referent a sa tia Carmen, que sempre li ha transmés molt amor per la música. La peça més difícil de tocar per a ella ha sigut Retrospective i la que més li ha agradat, les cançons del concert “Yo también fui a EGB”. Creu que la banda és especial i divertida pel bon ambient que s’hi viu. Respecte als actes de Santa Cecília, l’acte que més il·lusió li fa és l’arreplegà, i si haguera de dedicar una peça, li la dedicaria a sa tia per inculcar-li el valor per la música. Per a Mar, Santa Cecília és alegria i orgull perquè després de tants anys estudiant música, per fi forma part d’aquesta gran família. 

Miquel va començar a tocar el clarinet amb set anys a l’escola de la banda, i des d’aleshores ha anat creixent com a músic. Si poguera parlar amb el seu jo del passat, li diria que estudiara més per millorar més ràpidament i així tocar millor. Sempre havia imaginat que tocar a la banda gran seria emocionant, i ara que hi és dins, confirma que és així. El primer assaig va ser especial i recorda la sensació de tocar envoltat de tants grans músics, amb un ambient bromista, amigable i divertit. També ha viscut moments molt divertits en les eixides al carrer. Considera que si la banda fora una família, el seu paper seria el puntual o el tímid. Valora molt el bon ambient entre veterans i nous músics, i com tots s’ajuden. El seu referent musical és el seu mestre, Alexis, que sempre li ha “ficat molta canya” i per això ara toca tan bé. La peça més difícil que ha tocat en la banda fins ara per a ell ha sigut Retrospective i la seua preferida Al-azraq. Per a ell, la banda és especial per la unió, germanor i amistat que hi ha. Està molt emocionat per l’arreplegà, ja que és un acte molt il·lusionant que ha esperat des de fa molts anys.  Si haguera de dedicar una obra a algú especial en el concert de Santa Cecília, li la dedicaria a la seua iaia, perquè ella sempre volia veure’l tocar en els concerts. 

Alberto va començar en la música amb cinc anys, a l’escola de la banda, atret pel so de la trompeta. Si poguera tornar enrere, es diria que espavilara estudiant perquè si no “l’agafa el bou”. Quan estava a la banda jove, s’imaginava estar a la banda major guanyant diners, fent noves amistats i vivint bons moments, i no s’ha endut cap sorpresa. El moment clau va ser quan va repetir tercer de solfeig i va decidir posar-se de debò a estudiar perquè volia entrar a la banda major. Si haguera de tindre un referent dins de la banda, seria Mañas. El seu primer assaig va ser inoblidable, amb la primera foto oficial de trompetes feta per Méndez. Recorda també anècdotes divertides, com quan Copla va manar callar a les trompetes o quan van anar a tocar a Agost i ell duia uns mocassins molt vistosos, cosa que va provocar que tot el món comentara sobre les sabates. Considera que si la banda fora una família, el seu paper seria el despistat i el bromista. Admira la bona relació entre veterans i nous músics. La peça més difícil ha sigut Retrospective i la que més li agrada, The Journey to the Lion’s Castle. Per a ell, Santa Cecília és festa i diversió. Si haguera de dedicar una peça a algú especial, li la dedicaria al seu iaio, perquè li encanta la música. Per acabar, destaca que entrar a la banda és un moment molt especial per a ell del que té moltes ganes i il·lusió.